El cim de Bellmunt, amb una altitud de 1.247 metres, s’alça com el punt més emblemàtic de la serra que porta el seu nom, a la comarca d’Osona (municipi de Sant Pere de Torelló). Aquesta muntanya, situada a la frontissa entre la plana de Vic i els primers contraforts prepirinencs, és un dels objectius més preuats del repte dels 100 Cims essencials, no només per la seva prominència física, sinó per la densitat històrica i espiritual que corona el seu perfil escarpat. Continua llegint «Bellmunt: de Sa Reganyada al mirador d’Osona»
Collbaix: la mola que custodia el Pla de Bages
El Collbaix és una d’aquelles muntanyes modestes que, vistes de prop, expliquen moltes coses. No destaca per l’alçada, però sí per la seva forma de mola, pel paper de mirador sobre Manresa i el Pla de Bages, i per tot el que conserven els seus vessants. Aquí hi ha geologia fàcil d’entendre, marges i barraques de pedra seca, memòria de vinya i una bona panoràmica cap a Montserrat. Crec que el Collbaix interessa sobretot per això: perquè és un cim proper, familiar, però amb més capes de les que sembla a primera vista.
Continua llegint «Collbaix: la mola que custodia el Pla de Bages»
Balandrau: entre la transhumància i el memorial del torb
El Balandrau, amb la seva silueta ampla i aparentment amable, és molt més que un cim destacat del Ripollès. Entre la vall de Ribes i la vall de Camprodon, aquesta muntanya conserva l’empremta dels pastors, dels antics camins de transhumància i d’una toponímia plena d’interrogants. Però també és un cim marcat per la memòria del torb, que recorda fins a quin punt el Pirineu pot canviar de rostre en qüestió de minuts. Una muntanya de prats oberts, silencis antics i respecte profund.
Continua llegint «Balandrau: entre la transhumància i el memorial del torb»
Canigó: la talaia del mite, la flama i la memòria
El Canigó no és només un cim: és una muntanya fundacional. Visible des de la plana, carregat de monestirs, mines, llegendes, literatura i focs de Sant Joan, aquest gegant del Conflent ha esdevingut una de les grans talaies simbòliques del país. Aquí el paisatge parla de geologia antiga, de pastors i miners, de Verdaguer, de dracs, de goges i d’una flama que cada any baixa del cim per encendre la nit de Sant Joan.
Continua llegint «Canigó: la talaia del mite, la flama i la memòria»