El Cogulló d’Estela és un d’aquells cims que es reconeixen abans de saber-ne el nom: una proa calcària, dreta i solitària, que sembla vigilar el pas entre Berga, Queralt i els Rasos de Peguera. Més enllà de la seva silueta, aquest cim essencial dels 100 Cims concentra una sorprenent densitat de paisatge, memòria i toponímia. Pastures, masos enrunats, camins antics, geologia abrupta i una certa aura popular s’apleguen al voltant d’aquesta muntanya menuda però inconfusible.
El Cogulló d’Estela, amb una altitud de 1.870 metres, se situa al municipi de Castellar del Riu, a la comarca del Berguedà. Aquesta mola calcària és un dels contraforts més orientals dels Rasos de Peguera i constitueix una de les fites més emblemàtiques del Prepirineu central. Inclòs en el llistat dels 100 Cims de la FEEC, és considerat per molts excursionistes un cim essencial per la seva centralitat geogràfica, la seva silueta inconfusible i la densitat històrica i paisatgística dels seus voltants.
El nom del cim: entre la cogulla i Estela
La identitat lingüística d’aquest cim ens parla, alhora, de la seva morfologia i de la història del territori. El mot Cogulló és un derivat de “cogulla”, del llatí cucullus, que significa caputxa o caperó. En la toponímia catalana, els cogullons o cogulls designen sovint muntanyes de forma cònica o punxeguda, que destaquen per sobre del relleu circumdant i recorden la forma d’una caputxa o d’un dedal.
És un terme força estès —com passa amb el Cogulló de Turp o el Cogulló de Canals—, però aquí s’individualitza amb el determinant d’Estela.
L’origen d’Estela ens remet directament a la casa situada al peu del vessant sud, el Mas d’Estela. Tot i que la temptació etimològica ens podria portar a pensar en una “estrella” —stella—, el topònim també pot tenir relació amb formes antigues vinculades a un antropònim llatí o amb una “estela” entesa com a fita de pedra. En qualsevol cas, la grafia amb una sola ela és la que apareix habitualment en la cartografia i en les fonts excursionistes actuals.
La microtoponímia de l’entorn és riquíssima. Hi trobem el Coll d’Estela, autèntic nus de camins, i altres noms que ens parlen d’un territori viscut durant segles per pastors, pagesos, traginers i caminants.
Pastures, masos i oficis de muntanya
El Cogulló no és una muntanya verge, sinó un paisatge cultural profundament humanitzat. El vessant sud, avui dominat per la tartera i pel bosc que recupera terreny, va ser durant segles un mosaic d’activitat.
El Mas d’Estela, ara en ruïnes, n’era un dels punts de referència. Aquesta edificació no era només una explotació agropecuària, sinó també un lloc vinculat al pas dels pastors i a l’aprofitament dels recursos de muntanya. Des d’aquí, el territori s’obria cap als Rasos de Peguera i cap als camins que comunicaven Berga amb les terres més altes.
L’entorn del cim conserva la memòria de diversos oficis i formes de vida que han definit el Berguedà.
D’una banda, hi trobem la pastura. Els prats i clarianes que envolten el Cogulló han estat espais de pas i d’aprofitament ramader. Encara avui, les restes de murs de pedra seca, pletes i marges ens recorden una muntanya treballada, molt lluny de la imatge d’un espai salvatge i intocat.
De l’altra, cal tenir present la proximitat del món miner de Peguera. L’explotació del carbó i del lignit va transformar profundament aquesta zona a finals del segle XIX i durant bona part del segle XX. Tot i que el Cogulló no és pròpiament un cim miner, sí que forma part d’aquest paisatge de transició entre les masies, els camins ramaders, els boscos i els antics nuclis vinculats a l’activitat extractiva.
La lectura del paisatge ens mostra també que moltes zones avui cobertes de pi roig havien estat antigues artigues: espais guanyats al bosc per obtenir-hi conreus de subsistència. Eren terres dures, treballades amb esforç, on el blat, les patates o altres cultius de muntanya només podien donar rendiment durant un temps limitat abans que el sòl s’esgotés.
Camins antics entre Queralt, Peguera i els Rasos
El Cogulló d’Estela actua com un gran molló natural entre el baix Berguedà i les altes terres del Prepirineu. Històricament, més que un cim pensat per ser conquerit, devia ser una presència que s’esquivava, es flanquejava i servia d’orientació.
El camí que puja des del Santuari de Queralt cap als Rasos de Peguera forma part d’aquesta xarxa antiga de comunicacions. Aquest itinerari, conegut com el camí de Queralt a Peguera, era utilitzat per pastors, traginers i vianants que buscaven passos més segurs o més directes entre la plana de Berga i les zones altes.
Aquests relleus trencats també han estat escenari de memòria bèl·lica i resistència. Durant les guerres carlines, les muntanyes del Berguedà van tenir un paper destacat pel control del territori i de les comunicacions. Més endavant, en els anys de la postguerra civil, molts racons emboscats i de difícil accés del Prepirineu van oferir refugi o pas a persones perseguides i a grups vinculats a la resistència antifranquista.
El Cogulló, amb les seves canals, cingles i vessants abruptes, forma part d’aquest paisatge discret però carregat de memòria.
Un far de roca en l’imaginari berguedà
En l’imaginari col·lectiu dels berguedans, el Cogulló d’Estela és un far de pedra. Quan es puja des de la plana del Bages o des de l’entorn de Berga, la seva silueta indica que la muntanya ja és a tocar.
Des de determinats punts, el perfil del cim recorda la quilla d’un vaixell invertit o una proa que avança sobre el buit. Aquesta imatge explica bé la força visual d’una muntanya que, tot i no ser gaire alta en comparació amb altres cims propers, té una personalitat molt marcada.
Com passa amb moltes muntanyes solitàries i ben visibles, el Cogulló també ha estat associat a l’observació del temps. Quan els núvols baixos s’enganxen al cim i sembla que la muntanya “es posa la barretina”, sovint s’interpreta com a senyal de canvi de temps o de pluja propera.
La proximitat del Santuari de Queralt afegeix al conjunt una certa aura simbòlica. Entre Queralt, els Rasos i el Cogulló, el paisatge pren una dimensió que va més enllà de la geografia: és un espai de pas, de contemplació i de memòria compartida.
També hi ha fenòmens que ajuden a alimentar aquest imaginari. En nits de tempesta, el vent i l’electricitat poden convertir les roques més exposades en un escenari inquietant. El xiulet del vent, els llamps damunt les cingleres i la solitud del lloc expliquen que la muntanya hagi estat percebuda, en alguns moments, com un espai sever i gairebé sagrat.
La força de la geologia: calcàries, plecs i cingles
Geològicament, el Cogulló d’Estela és un bon exemple de les forces tectòniques que van formar els Pirineus. La muntanya està formada principalment per calcàries, materials durs que han resistit millor l’erosió que altres roques més toves de l’entorn.
Aquesta diferència de resistència explica, en part, la seva forma tan característica. Mentre l’aigua, el gel i el pas del temps han anat modelant els vessants propers, el Cogulló ha mantingut aquesta presència abrupta, avançada i gairebé vertical en alguns punts.
Tres elements naturals defineixen especialment la seva personalitat.
-
- El primer és la tartera sud, una acumulació de blocs i pedruscall que dona al vessant un aspecte aspre i mineral. Aquests ambients oberts i pedregosos són refugi de petits rèptils, insectes i vegetació adaptada a condicions dures, amb molta insolació i poca retenció d’aigua.
- El segon és el pi roig, que domina bona part del paisatge fins a les zones més altes. L’acompanya sovint un sotabosc de boix, tot i que en molts punts aquesta espècie ha patit l’afectació de l’eruga del boix, que ha modificat l’aspecte de nombroses boixedes del país.
- El tercer és el vent. Al Coll d’Estela, com passa en molts colls de muntanya, l’aire s’hi pot accelerar i crear una sensació de fred i d’exposició molt més marcada que en altres punts propers. Aquest contrast reforça la impressió que el Cogulló és una muntanya petita però exigent, amb un caràcter propi.
La pujada final: escala, creu i silenci
L’experiència excursionista del Cogulló té un punt d’inflexió en els darrers metres. A diferència d’altres cims més arrodonits dels Rasos, l’accés final al Cogulló demana una mica més d’atenció. La petita grimpada, o l’ús de l’escala de ferro que facilita el pas per un ressalt rocós, marca el trànsit entre la muntanya caminable i el domini més vertical de la roca.
Aquest detall dona al cim una emoció especial. No és una dificultat extrema, però sí un gest final que fa que l’arribada tingui més intensitat. El caminant deixa enrere el bosc, el coll i el pendent, i entra en un espai més aeri, més nu, més silenciós.
Al cim ens reben una creu de ferro i un pessebre metàl·lic, símbols d’una tradició excursionista molt arrelada al país, que entén els cims com a llocs de celebració, memòria i trobada.
Però el millor del Cogulló no és només el punt culminant. També ho és la mirada que ofereix sobre el seu entorn: la plana de Berga, Queralt, els Rasos de Peguera, les fondalades properes i aquest relleu trencat que explica tan bé la personalitat del Berguedà.
Amb boira baixa a la plana i sol al cim, el paisatge pot adquirir una dimensió gairebé irreal. Els núvols cobreixen el fons de les valls, les carenes sobresurten com illes i la muntanya sembla suspesa entre dos mons. Són moments breus, difícils de preveure, però memorables.
La llum de la tarda sobre la paret sud d’Estela és, potser, un dels instants més bells d’aquest sector del Berguedà. La roca calcària s’encén amb tons ataronjats i rosats, mentre l’ombra de la muntanya s’allarga cap al Llobregat.
I aleshores el Cogulló torna a ser allò que sempre ha estat: una proa immòbil, un sentinella de pedra, una fita discreta però inesborrable en el mapa emocional del Berguedà.