El Puig Cendrós és un cim modest només en aparença. No impressiona per l’alçada, però sí pel lloc que ocupa: sobre Olesa de Montserrat, el congost del Cairat i el corredor del Llobregat, amb Montserrat sempre molt a prop.
Crec que el seu interès no és tant fer “un gran cim”, sinó entendre un paisatge: oliveres, marges de pedra seca, roca grisa, camins antics i la silueta de Sant Salvador de les Espases. És un d’aquells 100 Cims no essencials que potser no criden gaire sobre el mapa, però que expliquen molt bé el territori que trepitgen.
Puig Cendrós, amb 499 metres d’altitud, s’alça a l’entorn d’Olesa de Montserrat, al Baix Llobregat, en un sector de contacte entre Montserrat, la Serralada Prelitoral i el pas encaixat del Llobregat pel Cairat. Forma part del repte dels 100 Cims de la FEEC, tot i que amb l’etiqueta de no essencial. No és una muntanya alta ni espectacular en el sentit més clàssic, però té una situació privilegiada. Des de la carena es llegeixen molt bé les capes del paisatge olesà: la vall del Llobregat, les oliveres, les feixes, els materials rogencs i grisos del terreny i, al fons, la presència potent de Montserrat.
El nom del cim: la muntanya de color cendra
El topònim Puig Cendrós és força transparent. Fa referència al color grisenc, com de cendra, de les roques del cim. Aquesta tonalitat està relacionada amb les calcàries i dolomies del Triàsic, que contrasten amb els tons més rogencs de les argiles i gresos visibles en altres punts de l’entorn d’Olesa.
No cal convertir-ho en una lliçó de geologia per entendre-ho: el nom encaixa molt bé amb el que es veu. El cim té una pell grisa, seca i aspra, i aquesta imatge el diferencia dels relleus vermellosos i dels conglomerats montserratins que l’envolten.
Al voltant del Puig Cendrós apareixen altres noms que també expliquen una muntanya molt viscuda: el Coll de l’Oli, el Pla del Fusté, la Canal de l’Ermità o els camins cap a Sant Salvador de les Espases. Són topònims que parlen de feina, de pas i de relació continuada amb el territori.
Oliveres, marges i memòria pagesa
El Puig Cendrós no s’entén sense la cultura de l’oli. A les seves faldes i als voltants d’Olesa hi ha hagut una presència molt important de l’olivera, especialment de la varietat olesana o palomar, molt vinculada al municipi.
Els marges de pedra seca que encara es veuen pels vessants són una de les claus del paisatge. Servien per sostenir feixes d’oliveres i vinyes, i recorden que aquesta muntanya no sempre va ser un espai de lleure. Durant generacions va ser, sobretot, un lloc de feina.
El Mas de les Valls, situat a recer del cim, ajuda a entendre aquesta antiga explotació agrícola i ramadera. Avui el bosc de pi blanc i alzina ha recuperat espai, però l’estructura de les feixes continua marcant el terreny. A mi em sembla que aquest és un dels grans valors del Puig Cendrós: no només ofereix vistes, sinó que conserva la memòria d’una muntanya treballada.
Camins antics sobre el pas del Cairat
La posició del Puig Cendrós sobre el congost del Cairat li dona un interès especial. El Llobregat hi passa encaixat, i les carenes que l’envolten han estat durant molt temps llocs de pas i de control visual del territori.
Un dels noms més suggeridors és el Coll de l’Oli, que remet al transport d’aquest producte cap a altres mercats i cap a les zones interiors. Allò que avui són senders excursionistes abans eren camins útils: per moure oli, vi, fusta, bestiar o simplement per comunicar Olesa amb els pobles veïns.
També cal tenir present el camí cap a Sant Salvador de les Espases, que connecta aquest sector amb Vacarisses i Monistrol. En aquest cas, més que pensar en una ruta aïllada, convé imaginar una xarxa de camins que permetien evitar el fons de la vall quan el riu o els passos eren complicats.
Sant Salvador de les Espases i l’imaginari popular
Tot i que el Puig Cendrós és un cim propi, és difícil separar-lo de Sant Salvador de les Espases. L’ermita, situada en una carena veïna i encimbellada sobre un esperó de roca, domina l’imaginari d’aquesta zona.
La tradició popular explica que, en una batalla contra els sarraïns, unes espases de foc baixades del cel haurien ajudat les tropes cristianes. Més enllà de la llegenda, Sant Salvador és un dels grans referents visuals i simbòlics d’aquest entorn, i sovint forma part de les excursions que passen pel Puig Cendrós.
Diria que aquest vincle amb l’ermita reforça el caràcter del cim. El Cendrós no és només una cota amb vèrtex geodèsic: forma part d’un petit univers de carenes, creus, colls i miradors molt estimat pels excursionistes d’Olesa.
La Creu de Saba, la Creu de Beca i els miradors d’Olesa
Una de les gràcies del Puig Cendrós és que rarament es viu com un cim aïllat. Sovint apareix lligat a altres punts de l’entorn, com la Creu de Beca, la Creu de Saba, la Creueta, Sant Pere Sacama o el mateix Sant Salvador de les Espases.
Cal distingir, però, la Creu de Beca i la Creu de Saba. La primera és una creu de terme situada al nord d’Olesa, vinculada al camí vell cap a Vacarisses i amb valor patrimonial. La segona pertany més clarament al món carener i excursionista que s’estén cap a Puigventós i el Puig Cendrós.
No hi ha vèrtex geodèsic, però el millor del cim és la vista. Montserrat es veu molt a prop, no tant des de sota com de costat, cosa que permet entendre millor el volum del massís. També es veu el corredor del Llobregat, amb les seves infraestructures i el seu pes industrial.
Aquest contrast és, potser, el que fa més interessant el Puig Cendrós. En un sol cop d’ull hi conviuen la muntanya montserratina, la vall industrial, les oliveres de secà i la roca grisa del cim. No és un cim imprescindible per la dificultat ni per l’alçada, però sí per la lectura del paisatge i, en definitiva, una bona excusa per mirar Olesa amb més calma.