Balandrau: entre la transhumància i el memorial del torb

El Balandrau, amb la seva silueta ampla i aparentment amable, és molt més que un cim destacat del Ripollès. Entre la vall de Ribes i la vall de Camprodon, aquesta muntanya conserva l’empremta dels pastors, dels antics camins de transhumància i d’una toponímia plena d’interrogants. Però també és un cim marcat per la memòria del torb, que recorda fins a quin punt el Pirineu pot canviar de rostre en qüestió de minuts. Una muntanya de prats oberts, silencis antics i respecte profund.

El Balandrau, de 2.585 m, és una de les muntanyes més emblemàtiques del Ripollès, situat a la divisòria d’aigües entre la vall de Ribes i la vall de Camprodon, fent de frontissa entre els termes municipals de Queralbs i Vilallonga de Ter. La seva silueta, massissa i arrodonida, domina el paisatge de l’alta muntanya ripollesa i és una peça clau per entendre l’excursionisme català i la duresa del clima pirinenc.

L’enigma del nom: arrels antigues i lectures populars

L’etimologia del Balandrau ha estat objecte de debat entre filòlegs i estudiosos de la toponímia pirinenca. No ens trobem davant d’un nom de desllorigador fàcil, com podria ser “Puigmal” o “Roca Colom”. El mot sembla enfonsar les seves arrels en estrats lingüístics preromans.

• • L’arrel Bal-: Segons autors com Joan Coromines, el prefix bal- o pal- seria d’origen preindoeuropeu i faria referència a la “roca”, el “cingle” o la “penya”. Tot i que el Balandrau ens apareix avui com una mole herbosa i amable des del sud, els seus vessants septentrionals i els cingles de Socarrats, que es desplomen cap a la vall de Ribes, justificarien aquesta denominació de “penyal”.
  • La terminació -andreu/-andrau: Hi ha teories que vinculen el sufix amb formes occitanes o bascoides relacionades amb el moviment de l’aigua o el relleu abrupte. Tanmateix, una hipòtesi popular —tot i que poc sostinguda acadèmicament— l’havia intentat relacionar amb la “balandra”, una embarcació, per la forma que adopta la muntanya vista des de certs punts de la plana de Vic, com un vaixell encallat a les altures.
  • Microtoponímia associada: Al voltant del cim trobem noms que narren l’activitat ramadera i la fauna: la Collada de Meianells, el Pla de Balandrau, la Font de la Perdiu o el Serrat de les Espuclugues, terme que remet a “esplugues” o coves i indica la presència de balmes a la zona.

La documentació antiga és escassa, ja que sovint aquests cims eren referenciats genèricament com a part de les “muntanyes de Tregurà” o de “Queralbs”. La fixació del nom com a Balandrau és relativament moderna en la cartografia oficial, i es consolida amb l’aparició de les primeres guies de l’excursionisme científic a finals del segle XIX.

L’empremta humana: pastors, orris i camins de transhumància

El Balandrau no es pot entendre sense la seva dimensió humana. No ha estat mai una muntanya “verge”, sinó un espai de treball intensíssim. El paisatge que avui veiem —grans extensions de prats alpins— és el resultat de segles de pressió ramadera.

• • La mancomunitat de pastures: Històricament, aquests prats han estat l’escenari de la transhumància estiuenca. Les pastures del Balandrau eren vitals per als ramats que pujaven de la plana de l’Empordà o del Vallès. Aquí es practicava el dret d’empriu, i la gestió de les herbes generava sovint conflictes i pactes entre les viles de la vall.
  • L’arquitectura del silenci: Si l’excursionista observa amb atenció les tarteres i els replans dels vessants sud, hi trobarà restes de bordes i orris. Eren construccions de pedra seca on el pastor es refugiava i on es munyien les ovelles per fer formatge in situ. La presència d’aquestes ruïnes ens parla d’un temps en què la muntanya era habitada de juny a setembre, amb una vida social i productiva que avui ens sembla gairebé mística.
  • La fusta i el ferro: Més avall, als boscos de la coma de Vaca i de Tregurà, l’ofici de carboner i de llenyataire va modelar la massa forestal. El Balandrau servia de guia per als traginers que transportaven minerals o fusta cap a les fargues de la vall del Ter.

El torb: memòria tràgica i respecte per la muntanya

A diferència d’altres cims associats a goges i gegants, l’imaginari modern del Balandrau està tenyit per un esdeveniment que ha passat a formar part de la memòria col·lectiva catalana: la tragèdia del torb de l’any 2000.

• • La memòria del torb: El 30 de desembre de l’any 2000, un canvi sobtat de temps va atrapar diversos grups de muntanyencs. El fenomen del torb —neu fina aixecada pel vent que anul·la la visibilitat i redueix la temperatura a nivells extrems— va convertir el Balandrau en una ratera mortal. Aquest episodi ha estat àmpliament documentat pel meteoròleg Jordi Cruz al llibre Tres nits de torb i un glop de conyac. Avui, la muntanya és respectada no per la seva dificultat tècnica, sinó per la seva ferocitat climàtica.
  • La muntanya en la literatura: El Balandrau ha aparegut en les memòries de grans pirineistes catalans com Cèsar August Torras, que en les seves guies de principis del segle XX ja destacava la majestat d’aquest cim i la qualitat de les seves vistes cap al Canigó i la plana de Vic.
  • Dites i meteorologia: Els avis de Tregurà i Vilallonga sempre han mirat el Balandrau per predir el temps. “Quan el Balandrau porta barret, no et treguis el giponet”, diuen, referint-se a la boira que s’encalla al cim com a preludi de tempesta.

Llegendes i mites als peus del Balandrau

En aquest apartat, el mite es fa carn a través de la memòria de la tragèdia i de les pràctiques ancestrals dels que habitaven les altures.

• • El mite modern: l’esperit del torb: Si hi ha un element que ha adquirit una dimensió gairebé mística al Balandrau és el torb. No és només un fenomen meteorològic —vent fort combinat amb neu en pols—; en la cultura excursionista catalana posterior a l’any 2000, el torb al Balandrau ha esdevingut una entitat invisible i implacable, una mena d’esperit maligne de la muntanya que “borra el món”. La tragèdia que hi va tenir lloc ha convertit el cim en un espai de pelegrinatge silenciós, on la “llegenda” no és un fet fantàstic, sinó una lliçó d’humilitat davant la natura salvatge.
  • Les goges de la coma de Vaca: Tot i que el cim és erm i ventós, les llegendes de les goges —ninfes de l’aigua— es desplacen cap als seus peus, a la coma de Vaca i les gorgues del Freser. S’explica que aquestes criatures rentaven la roba a les aigües cristal·lines que neixen sota el Balandrau i que, en nits de lluna plena, pujaven fins als replans del cim per ballar. Els pastors evitaven certs racons de la muntanya durant la nit per no ser encisats per la seva bellesa, que sovint portava a la perdició o a l’oblit.
  • L’orri perdut i el tresor del pastor: Hi ha una vella història oral a la vall de Camprodon que parla d’un “orri” —construcció per munyir— que apareix i desapareix a les tarteres del vessant de Socarrats. Segons la tradició, un pastor de Tregurà va trobar una olla de monedes d’or amagada sota una de les pedres d’un orri mentre es refugiava d’una tempesta. En voler tornar-hi l’endemà amb el seu germà, no va ser capaç de trobar la construcció. Es diu que el Balandrau “amaga i ensenya” els seus secrets segons la noblesa de cor de qui el trepitja.
  • El “tret de la banya”: Una curiositat etnogràfica és l’ús de banyes de bou per comunicar-se entre els diferents plans de pastura del Balandrau. Aquest so, que ressonava per les valls, era interpretat per la gent de baix com “la veu de la muntanya”. Hi ha relats que diuen que, en dies de boira molt tancada, encara es pot sentir una banya llunyana: és el pastor fantasma que busca el seu ramat perdut en els plecs del temps.

El mapa invisible: crònica excursionista

Per a l’excursionista que corona el Balandrau, el cim ofereix més que una simple fotografia al vèrtex geodèsic.

• • El mirador de 360 graus: La posició estratègica del Balandrau el converteix en un dels millors balcons del Pirineu. Des d’aquí, la visió cap al Bastiments, el Gra de Fajol i la carena fronterera és aclaparadora. Però el secret més ben guardat és la vista cap al sud: en dies de gran nitidesa, la silueta de Montserrat, el Montseny i, fins i tot, la línia brillant de la mar Mediterrània semblen a l’abast de la mà.

Bibliografia bàsica i fonts consultades

• Cruz, J. Tres nits de torb i un glop de conyac.
• Coromines, J. (1989-1997). Onomasticon Cataloniae.
• Mapes i guies de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, ICGC.
• Torras, C. A. Pirineu Català: Guia de la Vall de Camprodon.