Entre la Plana de Vic i les primeres ondulacions de les Guilleries, el Puig-l’Agulla —o Creu de Montagut— és molt més que un cim discret de 810 metres. Hi conviuen la forma aguda de la muntanya, la devoció del santuari, les llegendes de verges trobades i la memòria dels camins antics. Des de la creu, la mirada s’obre cap a la boira d’Osona, el Pirineu llunyà i el mar verd de les Guilleries. Un indret petit en alçada, però carregat de paisatge, història i imaginari popular.
El Puig-l’Agulla, o cim de la Creu de Montagut, té una altitud de 810 metres i se situa al límit dels termes municipals de Sant Julià de Vilatorta i Sant Sadurní d’Osormort, a la comarca d’Osona. Aquest cim marca la transició geogràfica i anímica entre la Plana de Vic i el massís de les Guilleries. Tot i ser un cim modest, manté intacte el seu valor com a fita patrimonial, excursionista i espiritual del territori.
El nom del cim: entre Montagut i Puig-l’Agulla
La toponímia d’aquest indret presenta una dualitat fascinant que reflecteix com la percepció humana ha anat batejant el relleu. D’una banda, tenim el nom orogràfic original, Montagut, i de l’altra, el nom devocional i popular, Puig-l’Agulla.
Montagut prové del llatí Mons Acutus, és a dir, muntanya punxeguda. És un dels topònims més recurrents en la geografia catalana, com el Montagut de la Garrotxa o el de l’Ancosa. Fa referència a la morfologia del cim que, vist des de determinats punts de la Plana de Vic, destaca per la seva silueta cònica i ben perfilada. En la documentació medieval apareix vinculat a les propietats del castell de Vilatorta.
Puig-l’Agulla, tot i que podríem pensar que fa referència a una roca vertical o a una “agulla” geològica, sembla tenir una realitat més complexa. A la zona, el terme “agulla” podria derivar metafòricament de la forma aguda del puig, però ha quedat indissolublement lligat al santuari homònim situat al seu peu. Existeix també una hipòtesi minoritària que vincula “agulla” amb antics punts de guaita o senyalització, però la força del santuari marià ha acabat per batejar tot el sector amb aquest nom des d’època moderna.
A l’entorn immediat trobem també una microtoponímia que ens parla de l’aprofitament del bosc i de la vigilància del territori: el Pla de les Forques, la Font del Roure i el Coll de Portola, un pas estratègic que connecta la conca del Gurri amb la riera Major.
El santuari i la petja humana al peu del cim
L’activitat humana al Puig-l’Agulla no es pot entendre sense el binomi que formen el castell de Vilatorta i el santuari de la Mare de Déu de Puig-l’Agulla.
L’element més imponent és el santuari, un edifici que s’alça com a sentinella a la falda del cim. La tradició del lloc és antiga, però l’actual configuració del santuari correspon sobretot a l’impuls constructiu d’època moderna, amb una primera capella iniciada al segle XVII i reformes posteriors que consolidaren el conjunt. El santuari no era només un centre de culte, sinó també un nucli social: el casal de Puig-l’Agulla, adossat a l’església, funcionava com a hostatgeria per als pelegrins que creuaven les Guilleries, un territori històricament aspre i sovint percebut com a perillós.
Als vessants del cim encara es poden endevinar les traces de l’economia del bosc. Les alzines que avui cobreixen la muntanya van ser, durant segles, matèria primera per als carboners. El bosc no era un lloc de lleure, sinó una fàbrica d’energia. La presència de feixes abandonades en vessants difícils testimonia la fam de terra dels segles XVIII i XIX, quan es robava espai al bosc per plantar vinya o cereals de secà, en les anomenades artigues.
Camins antics a la porta de les Guilleries
El Puig-l’Agulla ha estat històricament un cim de pas. No és una mola tancada, sinó una frontissa.
Per sota del cim passava una de les variants dels antics camins que comunicaven Vic amb les Guilleries i Girona. Aquests camins eren vitals per al transport de mercaderies, fusta, carbó i altres productes que baixaven cap a la Plana.
El cim també ha fet de límit entre les jurisdiccions de Sant Julià de Vilatorta i les terres que s’endinsen cap a les Guilleries profundes. Durant les guerres carlines, tota aquesta zona va ser territori de moviments, partides i controls visuals. La posició de la Creu de Montagut, oberta cap a la Plana de Vic i cap a les muntanyes, la convertia en un bon observatori natural.
Un detall sovint desapercebut reforça encara més aquesta funció de guaita. La base quadrada sobre la qual s’alça avui la Creu de Montagut no seria només un pedestal simbòlic, sinó que correspondria a les restes d’una antiga torre de telegrafia òptica, bastida cap al 1850. Aquest sistema de comunicació visual, basat en senyals transmesos entre punts elevats, aprofitava precisament cims com aquest: ben situats, oberts a la Plana i amb domini visual sobre els passos cap a les Guilleries. La creu actual, de ferro forjat i d’uns quatre metres d’alçària, fou instal·lada l’any 1948 per l’Orfeó Vigatà, tal com recorda la placa del monument.
Aquesta creu moderna, alçada sobre un pedestal carregat de memòria, és avui una fita visible del territori. Les creus de cim, abans de ser fites excursionistes, eren també elements de sacralització del paisatge i de protecció simbòlica contra les tempestes i els mals esperits que, segons l’imaginari popular, venien de les muntanyes feréstegues.
Llegendes, fonts i aplecs populars
Com tot bon cim d’Osona, el Puig-l’Agulla està envoltat d’una aura llegendària centrada en la troballa de la Mare de Déu.
La tradició documentada explica que Ramon Ferrer, de Sant Julià de Vilatorta, hauria trobat la imatge de la Mare de Déu en un punt proper a l’actual santuari, en un relat on també apareixen elements meravellosos, com la presència d’uns lleons. Com passa amb moltes llegendes de Mares de Déu trobades —Montserrat, Núria i tantes altres—, el relat serveix per dotar de caràcter sagrat un punt geogràfic ja especial per la seva situació i pel seu paisatge.
L’imaginari col·lectiu també recorda les propietats guaridores de la font de Puig-l’Agulla. Es deia que les seves aigües eren beneficioses per a la vista, un atribut molt comú en santuaris situats en llocs de gran amplitud visual, com si la capacitat de la muntanya de “veure-hi lluny” es transmetés al devot.
“A Puig-l’Agulla hi ha una font
que tota la gent hi va;
qui té mal de vista es renta
i se’n torna ben sa.”
L’aplec, que se celebra cada any al setembre, és la manifestació viva d’aquest imaginari. La comunitat hi reafirma el seu vincle amb el cim a través de la caminada, el ritual religiós i el dinar col·lectiu.
Gresos, alzinars i boires d’Osona
Geològicament, el Puig-l’Agulla ens explica la història de l’antiga mar interior que cobria la Plana de Vic durant l’Eocè.
El cim està format principalment per gresos de tonalitats daurades o grisenques, una roca sedimentària molt present a la comarca i utilitzada tradicionalment en construccions d’Osona. A la carena, l’erosió ha modelat aquests materials creant petits afloraments que reforcen la idea d’un cim agut i ben perfilat.
El paisatge vegetal és un contrast entre l’alzinar mediterrani, que ocupa sobretot els vessants més solells, i una vegetació més submediterrània a les obagues, amb presència de roure martinenc i altres espècies pròpies dels racons més frescos.
Tres elements naturals singulars ajuden a entendre el caràcter del lloc:
-
- L’alzina (Quercus ilex) és l’ama i senyora dels vessants. Aquí trobem exemplars amb formes tortuoses, testimonis de les antigues tales per fer carbó.
- El falcó pelegrí pot aparèixer a l’entorn com a rapinyaire de pas o de cacera, afavorit per la presència de cingleres i relleus propers.
- La inversió tèrmica és un dels fenòmens climàtics més característics d’Osona. Des del cim, en dies concrets, es pot contemplar la Plana de Vic coberta per un mar de boira mentre les carenes gaudeixen d’un sol radiant. Aquesta imatge crea una sensació d’insularitat absoluta.
El mapa invisible de la Creu de Montagut
Per a l’excursionista que cerca l’ànima dels llocs, el Puig-l’Agulla ofereix detalls que passen desapercebuts a les guies ràpides.
D’entrada, cal no confondre el santuari amb el cim. Molts visitants es queden a l’esplanada de l’església, però el veritable cim és la Creu de Montagut, accessible per un corriol que s’enfila bosc a través. La sensació dalt del cim és de serenor. No és una punta agressiva, sinó un mirador amable.
La seva condició de cim discret juga al seu favor. Ha conservat un caràcter local i tranquil, lluny de les massificacions d’altres muntanyes veïnes com el Matagalls o el Puigsacalm. Pujar-hi a trenc d’alba, quan la llum del sol comença a daurar els gresos de la carena i la boira encara és espessa a baix, és una de les experiències més purament osonenques que es poden viure.
Bibliografia i fonts consultades
-
- Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya.
- Pladevall, Antoni. Sant Julià de Vilatorta i el seu patrimoni.
- Cartografia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, ICGC.