La Forcanada, o Malh des Pois, és una d’aquelles muntanyes que s’identifiquen d’un sol cop d’ull: dues puntes bessones, una bretxa profunda i una silueta que domina l’Artiga de Lin amb una elegància esquerpa. Entre l’Aran i Benasc, aquest cim dels 100 Cims concentra topònims, pastures, camins de frontera, llegendes de roca i gel, i una geologia que li dona un caràcter propi dins el Pirineu central. No és només una ascensió exigent: és també una muntanya carregada de noms, memòria i paisatge.
El Pic de la Forcanada, també conegut com a Malh des Pois, té una altitud de 2.883 metres. Es troba a la Val d’Aran, al terme de Vielha e Mijaran, en contacte visual i geogràfic amb el sector de Benasc i la Maladeta.
El nom de la muntanya: Forcanada i Malh des Pois
La dualitat nominal d’aquesta muntanya ja ens indica la seva complexitat geogràfica i cultural. D’una banda, Forcanada és un topònim descriptiu de caràcter formal. Prové de la paraula “forca”, derivada del llatí furca. No cal ser un expert en oronímia per entendre’n el motiu: la silueta del cim presenta dues puntes molt marcades, separades per una bretxa profunda, i recorda una forca de pagès o un tall bífid al cel.
D’altra banda, el nom aranès Malh des Pois ens connecta amb una capa més local del topònim. En gascó aranès, malh fa referència a una penya, un cingle o una muntanya rocosa i escarpada, sovint destacada per la seva verticalitat. La segona part del nom, Pois, és més discutida. Una interpretació el relaciona amb formes com pui o puei, procedents del llatí podium, amb el sentit de turó o lloc elevat. Una altra hipòtesi l’ha volgut acostar als pous, engolidors o formes càrstiques de l’entorn, especialment suggeridores en una zona marcada pel fenomen dels Uelhs deth Joèu.
Avui conviuen les dues formes. Forcanada és el nom més visual, el que descriu la silueta. Malh des Pois és el nom més arrelat al país aranès i el que apareix també a la fitxa del repte dels 100 Cims de la FEEC.
L’Artiga de Lin: pastures, aigua i petjada humana
La Forcanada no és un cim habitat, però sí una muntanya que l’home ha mirat, travessat i utilitzat com a referent. Als seus peus s’estén l’Artiga de Lin, un dels espais més coneguts i bells de la Val d’Aran: una extensió de prats que encara serveixen de pastura per al bestiar, delimitada per boscos de faig i avet i coronada per cims d’una gran presència visual.
Històricament, aquesta zona ha estat vinculada a l’aprofitament de l’herba i de l’aigua. Encara avui, més enllà de la transformació turística dels accessos, es pot intuir la lògica dels antics pastors que pujaven cap als prats d’alçada quan la neu ho permetia. Les bordes, els tancats i altres restes de pedra seca del paisatge aranès testimonien una economia de muntanya que sabia aprofitar cada racó fèrtil entre el bosc, la tartera i el pendent.
Un dels elements naturals més singulars de l’entorn és el sistema format pel Forau d’Aigualluts i els Uelhs deth Joèu. Les aigües procedents del sector de l’Aneto desapareixen al Forau d’Aigualluts i reapareixen a la surgència dels Uelhs deth Joèu, a l’Artiga de Lin, canviant aparentment de conca: allò que semblaria destinat a baixar cap a l’Ebre acaba alimentant el sistema de la Garona. Aquest fenomen fou explicat definitivament gràcies als treballs de l’espeleòleg Norbert Casteret, que va demostrar la connexió subterrània mitjançant colorants.
El paisatge de la Forcanada és, per tant, un paisatge de diversos pisos: el de l’excursionista modern que s’enfronta a la tartera; el del pastor que buscava el prat; i el de l’aigua que circula amagada sota la muntanya abans de tornar a néixer amb força als ulls del Joèu.
Camins de pas: el Port de la Picada i la frontera
La Forcanada se situa prop d’un dels passos històrics més importants d’aquest sector dels Pirineus: el Port de la Picada. Aquest camí no era una ruta de plaer, sinó una via de comunicació entre la Val d’Aran, el vessant de Luchon i la Vall de Benasc. Durant segles, aquests passos van permetre el moviment de persones, ramats i mercaderies, i van contribuir a crear una cultura transfronterera on els límits administratius eren sovint menys determinants que els colls, les valls i les condicions de la neu.
La Forcanada actuava com una gran fita visual. La seva forma inconfusible orientava la mirada i anunciava un canvi de món: d’una banda, la mirada aranesa, oberta cap al nord i vinculada a la Garona; de l’altra, el vessant de Benasc, abocat cap a l’Éssera i l’Ebre. Més que una simple línia al mapa, aquest sector és un espai de contacte entre dues maneres de mirar el Pirineu.
Com molts passos d’aquesta zona, els colls i camins propers també van ser escenari de trànsits difícils en èpoques convulses: exilis, contraban, fugides i moviments de resistència. En aquest punt convé parlar de l’entorn pirinenc en conjunt, més que no pas atribuir tots aquests episodis directament a la base de la Forcanada. El que sí que és clar és que el terreny —dur, pedregós, solitari i ple d’amagatalls— ha estat sempre favorable als qui necessitaven travessar sense ser vistos.
Llegendes, senyals del temps i imaginari popular
La Forcanada, per la seva forma de “dent de drac” o de forca, té una força imaginativa immediata. Tot i que sovint queda eclipsada per la magnitud de l’Aneto i la Maladeta, la seva silueta és de les més personals del Pirineu central.
A tota la zona de la Maladeta circulen variants de llegendes que expliquen la transformació d’antics prats fèrtils en roca, neu i gel. Sovint hi apareix un pastor avar, un gegant o una comunitat que nega ajuda a un pelegrí misteriós —que pot ser Déu, un sant o una figura sagrada disfressada—. Com a càstig, el país queda petrificat. En aquest imaginari, la Forcanada, amb les seves crestes nues i minerals, sembla formar part d’aquest regne castigat i convertit en pedra.
També és fàcil entendre que una muntanya tan visible hagi servit com a senyal meteorològic. Quan els núvols s’enganxen a les dues puntes o s’arrosseguen per la bretxa, el cim sembla avisar d’un canvi de temps. Aquestes lectures populars del cel i de la muntanya formaven part del coneixement pràctic de pastors, caçadors i gent de vall, que sovint sabien llegir els cims abans que els mapes.
En la història del pirineisme, la Forcanada també té un nom propi: Alfred Tonnellé. Aquest jove pirineista francès va quedar fascinat per la seva forma i en va fer la primera ascensió documentada l’1 d’agost de 1858, acompanyat per guies locals. El seu relat, recollit a Trois mois dans les Pyrénées et dans le Midi en 1858, és una de les primeres mirades literàries i muntanyenques sobre aquesta agulla doble.
Marbre, gel i vida d’alta muntanya
Geològicament, la Forcanada té un caràcter molt propi dins el seu entorn. A diferència dels grans volums granítics del massís de la Maladeta, aquí hi destaquen materials metamòrfics i sedimentaris que donen a la muntanya tons grisos, clars i, segons la llum, gairebé platejats. Aquest contrast amb el granit veí accentua encara més la seva personalitat visual.
La seva forma bífida no és casual. La bretxa que separa les dues puntes és el resultat d’una llarga història d’erosió, gel, fractures i diferències de resistència entre materials. Les glaceres antigues i els agents atmosfèrics han anat modelant aquesta arquitectura mineral fins a convertir-la en una de les siluetes més reconeixibles de l’Aran.
L’ascensió: bretxes, vertigen i mirada pirinenca
Pujar a la Forcanada no és pas bufar i fer ampolles. És una ascensió exigent, amb desnivell important, aproximació llarga i un tram final que demana seguretat en terreny d’alta muntanya. Les ressenyes excursionistes actuals solen descriure-la com una ruta difícil, amb tarteres, passos aeris i grimpada final, sovint al voltant del segon grau segons l’itinerari triat.
La muntanya té dues puntes separades per una bretxa molt característica. Aquest detall és important, perquè molts excursionistes arriben a la forca central amb la sensació d’haver assolit ja el cim. Però la muntanya encara obliga a precisar la mirada, a llegir bé el terreny i a no deixar-se enganyar per la seva arquitectura. La Forcanada no regala el final: el fa esperar.
El que realment defineix l’experiència és la verticalitat. Des del cim, la caiguda cap a l’Artiga de Lin és impressionant, i la vista cap al sector de l’Aneto i la Maladeta ajuda a entendre per què aquesta muntanya va captivar tan aviat els primers pirineistes. Tonnellé, en veure-la i després pujar-la, no només va afegir un cim al seu itinerari: va contribuir a fixar en la memòria muntanyenca una de les siluetes més elegants i singulars del Pirineu central.
Quan la llum baixa i el sol toca les parets clares, la Forcanada pot semblar una muntanya encesa abans d’apagar-se en el blau fosc del vespre. És en aquest moment, entre el mineral i la memòria, que el nom de Forcanada pren tot el seu sentit: dues puntes obertes al cel, com una forca antiga, com una porta estreta entre l’Aran i Benasc.
Bibliografia i fonts consultades
- Alfred Tonnellé, Trois mois dans les Pyrénées et dans le Midi en 1858.
- Visit Val d’Aran, informació sobre l’Artiga de Lin i els Uelhs deth Joèu.
- Fonts pirineistes i ressenyes excursionistes sobre la Forcanada / Malh des Pois.