Collbaix: La mola que custodia el Pla de Bages

Collbaix

El Collbaix (543 m) és molt més que “la muntanya dels de Manresa”. És una fita geològica i un resum perfecte de la història agrícola de la comarca del Bages.

L’ADN del Nom: El paradoxal “Coll Baix”

A primera vista, anomenar “Coll” a un cim pot semblar un error, però té una explicació històrica i geogràfica fascinante.

  • L’origen: El nom no designava originalment el cim, sinó el pas natural (el coll) que hi ha entre Manresa i Rajadell. Per extensió, la muntanya que dominava aquest “coll baix” va acabar batejada amb el mateix nom.
  • Variants: En documents antics apareix com el “Puig de Sant Joan” (per la proximitat a Sant Joan de Vilatorrada), però la força del topònim geogràfic va guanyar la partida al religiós.
  • El balcó lingüístic: Des de dalt s’albira la transició entre el català central i les variants que comencen a mirar cap a l’oest, marcant un límit invisible en la parla del Bages.

L’Empremta Humana: La muntanya del vi

Si et fixes en els vessants del Collbaix, veuràs que estan totalment aterrassats. Avui hi ha bosc, però fa cent anys no hi havia ni un sol arbre.

  • Patrimoni de pedra seca: El Collbaix és un museu a l’aire lliure de la febre de la vinya del segle XIX. Està ple de barraques de vinya i murs de pedra seca que recorden que el Bages va ser la comarca amb més vinya de tot Catalunya.
  • Humanització: Al cim hi trobem les restes d’una petita edificació i el vèrtex geodèsic, però la veritable “feina” humana està en els quilòmetres de marges que aguanten la muntanya perquè no s’escoli cap al Cardener.

Camins amb Memòria: La via estratègica

El Collbaix ha estat, per sobre de tot, un mirador de vigilància sobre les comunicacions de la Catalunya central.

  • El Camí Ral: Als seus peus passava el Camí Ral que unia Barcelona amb Lleida. Des del cim, els vigiles podien controlar qui pujava i qui baixava de la plana.
  • Frontera de guerra: Durant la Guerra Civil, la seva posició estratègica el va convertir en un punt clau per a la defensa de Manresa. Encara s’hi poden intuir restes de trinxeres i punts d’observació que miraven cap a Montserrat i el rereguarda.

L’Imaginari Popular: El “Capell” i la Llum

La cultura popular manresana té el Collbaix com a referent meteorològic i espiritual.

  • El baròmetre local: Hi ha una dita que diu: “Quan el Collbaix porta capell, no et treguis el mantell”. Si els núvols tapen la plataforma plana del cim, la pluja al Bages està assegurada.
  • La Misteriosa Llum: La llegenda de la Llum de Manresa (21 de febrer) se celebra amb una caminada popular al Collbaix. Es diu que des d’aquí es veu perfectament la trajectòria que va fer la llum provinent de Montserrat cap a l’església del Carme.
  • Literatura: Autors locals han descrit el Collbaix com el “Sinai del Bages”, un lloc d’ascensió gairebé ritual per a les famílies de la zona.

Biografia de la Terra: El “Puig Testimoni”

Geològicament, el Collbaix és una lliçó de l’escola primària sobre com es forma el relleu.

  • Relleu en taula: És el que s’anomena un puig testimoni. Antigament, tot el Bages estava a l’alçada del Collbaix, però l’erosió de l’aigua es va anar menjant els materials tous (argiles). El Collbaix ha sobreviscut perquè té una “crosta” superior de roca calcària molt dura que el protegeix com un escut.
  • El mar del Bages: Si remenes una mica entre les pedres del cim, no és estrany trobar-hi fòssils marins (nummulits). Fa milions d’anys, el Collbaix era el fons d’un mar interior que ocupava tota la depressió central.

El “Mapa Invisible”: El millor perfil de Montserrat

El Collbaix guarda un secret visual que no apareix a les guies ràpides.

  • El secret visual: Tot i que tothom mira cap a Manresa, la millor vista és cap al sud-oest. Des d’aquí es veu el perfil més “serrat” i imponent de Montserrat. Molts fotògrafs diuen que és el millor angle per captar la muntanya santa amb la llum de la tarda.
  • L’Anada al Collbaix: Més que un cim, és un esdeveniment social. El “mapa invisible” ens diu que pujar-hi un diumenge al matí és trobar-te amb mitja Manresa; si busques solitud, hi has d’anar un dimarts al vespre quan el sol es pon per darrere de la Serra de Castelltallat.


CURIOSITATS i LLEGUENDES

  • L’Aplec de les Bruixes: Durant segles, la gent del Bages creia que la planura perfecta del cim no era natural, sinó que les bruixes l’havien anivellat per tenir una “taula de banquets” gegant. Es deia que les nits de tempesta, si miraves cap al Collbaix des de Manresa, les llums que es veien no eren llamps, sinó les fogueres de les bruixes ballant al voltant del vèrtex geodèsic.
  • El Gegant Adormit: Una llegenda local explica que la muntanya és, en realitat, un gegant que va quedar petrificat mentre intentava protegir la ciutat d’una invasió. Si el mires des de la llunyania (especialment des de la zona de Sant Joan de Vilatorrada), la silueta recorda el perfil d’una cara humana mirant al cel.
  • El lligam amb la “Misteriosa Llum”: El Collbaix forma part de la geografia sagrada de Manresa. Es diu que el 21 de febrer de 1345, els que eren al cim van ser els primers a veure arribar la “llum divina” procedent de Montserrat, marcant el camí per on havia d’anar l’aigua de la Séquia.

El que el terra amaga

  • El “Mar” a 500 metres d’alçada: Una de les curiositats més fascinants és que el terra del Collbaix està ple de “monedes de pedra”. Són nummulits (petits fòssils marins). Segons la creença popular, eren monedes que les bruixes havien perdut o que havien estat castigades a convertir-se en pedra. La realitat científica és igual de sorprenent: el cim del Collbaix va ser, fa milions d’anys, un escull de corall al fons d’un mar interior.
  • Partits de futbol al cim: Sembla un acudit, però és veritat. Durant les primeres dècades del segle XX, era tradició que grups d’amics pugessin al cim per jugar-hi partits de futbol. La seva plataforma és tan plana i espaiosa que permetia marcar un camp reglamentari. La llegenda diu que, si xutaves massa fort i la pilota rodolava avall, el partit s’acabava perquè trigaves una hora a anar-la a buscar.
  • El “Capell” del Bages: El Collbaix és el baròmetre oficial de la comarca. La dita popular “Quan el Collbaix porta capell, no et treguis el mantell” es refereix a un fenomen físic: quan la pressió baixa i la humitat puja, es forma una boira arran de la plataforma del cim que sembla una barretina blanca. Si el veus amb “capell”, la pluja és imminent.

Gallinova: El vigilant de la vall adormida

El cim de Gallinova (1.687 m), és un dels cims més emblemàtics de la Serra de Boumort al Pallars Jussà al límit dels termes municipals d’Abella de la Conca i de Conca de Dalt

L’ADN del Nom: Etimologia i Biografia

El nom de Gallinova (o Gallinova de Carreu) prové directament de l’antiga caseria i l’església de Sant Pere de Gallinova, avui en runes, situada a la solana de la muntanya.

  • L’origen: Tot i que popularment es pot associar a una “gallina jove”, en toponímia piridenca sovint fa referència a llocs on el gall fer (ocell noble d’aquests boscos) era abundant.
  • Confusions cartogràfiques: En alguns mapes antics se l’anomena simplement com a “Cingle de Carreu”, confonent el cim amb la impressionant paret de roca que el sustenta. Els locals de la vall d’Abella, però, sempre han distingit la “Gallinova” com el punt on el relleu “fa el salt”.

L’Empremta Humana: El silenci de Carreu

Aquest cim presideix la Vall de Carreu, un dels millors exemples de l’abandonament rural del segle XX.

  • Oficis del passat: Sota els seus peus, la vida bategava amb pastors i agricultors de subsistència que aprofitaven les feixes impossibles. Avui encara es poden veure les restes de la casa de Gallinova, un exemple de l’arquitectura de pedra seca i supervivència extrema.
  • Humanització: Pujar a la Gallinova és fer un exercici de memòria històrica; és impossible no preguntar-se com devia ser la vida en aquestes solituds abans que la vall es convertís en una reserva de caça i el silenci ho inundés tot.

Camins amb Memòria: Passos de contrabandistes

La Gallinova no s’entén sense els seus “passos”, les debilitats de la muralla de roca que permetien comunicar la conca de Tremp amb l’Alt Urgell.

  • Rutes de transició: El camí que puja des d’Herba-savina utilitza el Pas de la Boixera, un antic sender ramader on els animals havien de passar gairebé d’un en un.
  • Frontera de pau: Durant la postguerra, aquests racons perduts de Boumort van ser zona de pas discreta per al contraban i per a aquells que necessitaven creuar el país sense ser vistos per les rutes principals.

L’Imaginari Popular: El regne del “Bé de Boumort”

La Serra de Boumort té una aura mística, reforçada per la seva llunyania.

  • Literatura: L’escriptor Pep Coll, fill d’aquestes terres (Pessonada), ha immortalitzat la zona en obres com Dos taüts negres i dos de blancs. Llegir Coll mentre es contempla la Gallinova permet entendre l’esperit aspre i alhora fascinant d’aquesta muntanya.
  • Creença popular: Es deia que en aquestes cingleres s’amagaven els “Béns de Boumort”, tresors que no eren de plata, sinó de pastures i aigua, els béns més preuats en una terra tan seca i dura.

Biografia de la Terra: El gran mur dels carronyaires

Geològicament, la Gallinova és una lliçó magistral de relleu càrstic i erosió diferencial.

  • Cingles de vertigen: La cara sud és un tall vertical de roca calcària de l’Eocè. Aquesta paret no és només geologia; és un ecosistema vertical únic a Europa.
  • El balcó dels voltors: És un dels pocs llocs del continent on conviuen les quatre espècies de voltors: el comú, l’aufrany, el voltor negre i el trencalòs. No és estrany que, mentre ets al cim, un exemplar de gairebé 3 metres d’envergadura et passi a pocs metres, aprofitant els corrents tèrmics del cingle.

El “Mapa Invisible”: El millor mirador (que no és el Boumort)

Molts excursionistes passen de llarg de la Gallinova per anar al Cap de Boumort (el punt més alt de la serra), però el secret és que la millor vista no és a la cota més alta.

  • El mirador perfecte: Des de la Gallinova, la perspectiva sobre el congost de Collegats i la vall d’Abella de la Conca és molt més aèria i dramàtica que des del cim principal.
  • El moment clau: Si hi vas a la tardor, el “so” del mapa invisible és la brama del cérvol. Des del cim de la Gallinova, el ressò dels brams que pugen de la vall de Carreu crea una atmosfera gairebé prehistòrica.
  • Consell secret: A prop del vèrtex geodèsic, hi ha racons protegits del vent on el sol escalfa la roca fins i tot a l’hivern; és el lloc ideal per dinar mentre t’observen els voltors des de l’aire.

 

ALGUNES CURIOSITATS

La Llegenda del Tresor de Carreu

Es diu que a les cingleres que cauen de la Gallinova cap a la vall, hi ha una cova que només s’obre un cop l’any: la nit de Sant Joan.

  • El relat: Un pastor de la vall d’Abella va trobar-hi una gallina d’or amb dotze pollins, també d’or. La llegenda diu que el tresor està protegit per un encanteri: qui s’hi acosti amb cobdícia quedarà atrapat a la paret de roca per sempre.
  • La curiositat: Molts excursionistes encara busquen “forats” estranys a la paret sud de la Gallinova, convençuts que la toponímia (Galli-nova) és una pista oculta sobre aquesta gallina d’or.

El “Bé de Boumort” i el Plet dels Pastors

Més que una llegenda, és un fet etnogràfic que sembla de ficció. Durant segles, la propietat d’aquestes pastures (les de sota el cim) va ser motiu de disputes violentes.

  • La curiositat: Es deia que qui posseïa la Gallinova, posseïa el “Bé”, un dret medieval d’herba i aigua que feia rics els masos. Això va portar a plets de centenars d’anys entre les valls veïnes, amb fites que es movien de nit i “accidents” estranys entre pastors. Pujar-hi és trepitjar terra que va ser, literalment, el “Far West” català.

El Curiositat: Un “Parc Juràssic” de carronyaires

Si et fixes en el cel mentre ets al cim de la Gallinova, estàs veient un miracle de la biologia.

  • El Voltor Negre: Aquest cim és un dels millors llocs per observar el voltor negre, una espècie que es va extingir a Catalunya i que va ser reintroduïda precisament aquí, a la reserva de Boumort.
  • Dada curiosa: El projecte de reintroducció va començar el 2007. Avui, la Gallinova és un dels pocs llocs del món on pots veure les quatre espècies de voltors europeus volant juntes (comú, negre, trencalòs i aufrany). És com una màquina del temps biològica.

L’Enigma d’Herba-savina: El poble que es fon

Camí de la Gallinova passes per Herba-savina, un poble abandonat que sembla extret d’una pel·lícula de por o de fantasia post-apocalíptica.

  • La curiositat: A diferència d’altres pobles abandonats, Herba-savina no es va buidar per la guerra, sinó per la duresa extrema de la vida sota els cingles. Les cases no estan derruïdes per bombes, sinó que es van anar desfent “per tristesa”.
  • Llegenda urbana: Hi ha qui diu que, en nits de lluna plena, encara es pot sentir el so de les esquelles de ramats que ja no existeixen baixant pel Pas de la Boixera.

La “Brama” com a banda sonora

Si fas el cim entre mitjans de setembre i mitjans d’octubre, la curiositat no és visual, sinó auditiva.

  • El fenomen: Els brams dels cérvols mascles ressonen contra les parets de la Gallinova com si fossin trompetes gegants.
  • L’efecte: La forma de “conca” de la vall de Carreu actua com un amfiteatre natural. Pots estar al cim i sentir un cérvol que està a quilòmetres de distància amb una claredat que posa els pèls de punta. És l’experiència sonora més salvatge que es pot tenir a Catalunya.

La Cova de les Gralles

Molt a prop del cim existeixen diversos forats i avencs.

  • La creença: Antigament es creia que aquests forats eren les “respiracions de la terra”. Quan sortia boira de sobte de les esquerdes de la roca calcària de la Gallinova, els vells deien que la muntanya “estava fumant” i que era millor no ser a dalt perquè el “Fumador” (un esperit de la muntanya) t’atrapava i et perdia pels cingles.

Dada “friqui” final: La Gallinova és un dels cims on la visibilitat pot ser més brutal en dies de vent de nord. S’ha arribat a dir que, amb prismàtics i unes condicions atmosfèriques perfectes, s’arriba a intuir la silueta de la Serra de Tramuntana de Mallorca, tot i que el rècord oficial de distància fotogràfica sol recaure en cims més orientals com el Canigó.