Bellmunt: de Sa Reganyada al mirador d’Osona

El cim de Bellmunt, amb una altitud de 1.247 metres, s’alça com el punt més emblemàtic de la serra que porta el seu nom, a la comarca d’Osona (municipi de Sant Pere de Torelló). Aquesta muntanya, situada a la frontissa entre la plana de Vic i els primers contraforts prepirinencs, és un dels objectius més preuats del repte dels 100 Cims essencials, no només per la seva prominència física, sinó per la densitat històrica i espiritual que corona el seu perfil escarpat.

Bellmunt i Sa Reganyada: el nom antic d’un cim emblemàtic

El nom de Bellmunt és un topònim transparent però carregat de significat estratègic. Prové de l’evolució del llatí Bellus mons, una combinació del mot «bell» —en el sentit de bonic, però històricament també associat a llocs amb bona visibilitat o posició avantatjosa— i «munt» —muntanya—.

No obstant això, la història d’aquest cim amaga un nom més antic i aspre que ha quedat relegat a la historiografia: Sa Reganyada. En documents del segle XI, el lloc apareix esmentat com el Castell de Sa Reganyada —o Sareganyada—. Aquest terme, d’arrel romànica, fa referència a la naturalesa del terreny: un relleu «reganyat», és a dir, trencat, esquerdat o de formes abruptes i seques, una descripció que encaixa perfectament amb la cinglera meridional que cau a plom sobre la vall del Ges.

Amb el pas dels segles, el nom del castell, militar i defensiu, va anar perdent pes en favor del nom del santuari, religiós i paisatgístic. La transició de Sa Reganyada a Bellmunt marca també el canvi de percepció del lloc: de ser una fortalesa «reganyada» a ser una muntanya des de la qual s’albira la bellesa de la plana.

Dins la microtoponímia que envolta el cim, cal destacar indrets com el Coll de Hi-era-de-massa, el Puig de l’Àliga o la Font de l’Ermità, noms que ens parlen de la duresa del pas i de la necessitat de recursos bàsics en una carena on l’aigua sempre ha estat un bé escàs.

El santuari i la petjada humana al capdamunt de la serra

La petjada humana a Bellmunt no és només arquitectònica, sinó també vital. El cim està coronat pel Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt, un edifici que ha sofert nombroses transformacions des de la seva fundació medieval. Originalment, aquest espai era la seu d’un castell termenat que controlava el pas cap al Ripollès. Quan la funció militar va decaure, la fe va ocupar el seu lloc, convertint l’antiga capella del castell en un centre de pelegrinatge.

L’empremta humana es manifesta en tres eixos:

• • L’arquitectura de la fe i la supervivència: L’actual santuari, amb la seva hostatgeria integrada a la roca viva, és un testimoni de com l’home s’ha adaptat a un entorn on el vent i el llamp són constants. La cisterna, excavada per recollir l’aigua de pluja, és una peça de patrimoni funcional vital per als qui hi vivien tot l’any.
  • Els oficis de la boscúria: Als vessants nord de la muntanya, les feixes abandonades i les carboneres recorden que Bellmunt va ser un centre d’activitat forestal. Els llenyataires i carboners de Sant Pere de Torelló pujaven diàriament per aquests pendents per subministrar energia a les indústries de la vall del Ges.
  • L’ermità i l’hostatger: Fins fa poques dècades, la figura de l’ermità era central. No era només un guardià religiós, sinó també una mena de meteoròleg local que, segons la tradició, avisava la plana de l’arribada de tempestes o nevades mitjançant el repic de les campanes o l’encesa de focs.

Camins antics, pelegrins i frontera natural

Bellmunt no és un cim aïllat; és un nus de camins que connectaven mons diferents. Històricament, ha funcionat com una gran talaia de vigilància sobre el Camí de Vidrà, una ruta ramadera i comercial que comunicava la plana de Vic amb les terres de muntanya del Ripollès i la Garrotxa.

• • El Camí Vell de Sant Pere: És l’itinerari clàssic, un camí de bast que puja serpentejant per la carena. Aquest camí era utilitzat pels pelegrins i pels traginers que transportaven viures cap al santuari. Cada revolt del camí té una història de suor i devoció.
  • El paper de frontera: La serra de Bellmunt marca el límit natural i administratiu de la comarca d’Osona. Durant les guerres carlines, aquesta posició hauria tingut un valor estratègic: qui dominava Bellmunt dominava la visibilitat sobre les columnes militars que es movien per l’eix de la vall del Ges i les rutes cap a Olot.
  • La transhumància: Pels colls propers circulaven els ramats que buscaven les pastures fresques del Prepirineu. El cim servia de fita visual inconfusible per als pastors que venien de la plana.

Llegendes, Verdaguer i l’imaginari popular

Pocs cims han estat tan cantats i mitificats com aquest. Bellmunt és la «proa» d’Osona, i la seva silueta ha alimentat la imaginació col·lectiva.

• • La llegenda de la Mare de Déu: Com tants altres santuaris d’altura, es diu que la imatge de la Mare de Déu va ser trobada per un pastor —o un bou, segons la versió— en un indret proper. Els vilatans van voler baixar-la al poble, però la imatge es feia tan feixuga que era impossible moure-la, o bé tornava miraculosament al cim durant la nit, expressant així la seva voluntat de romandre dalt de tot de la Reganyada.
  • Verdaguer i la mirada mística: Jacint Verdaguer, el gran poeta del paisatge català, va visitar Bellmunt sovint. Per a ell, aquest cim era un «altar» des d’on contemplar la Creació. En la seva obra, Bellmunt apareix com un punt de connexió entre el cel i la terra, especialment quan les boires cobreixen la plana i només el santuari emergeix com una illa sobre un mar blanc.
  • Dites populars: Hi ha una dita local que diu: «Quan Bellmunt porta barret, no et treguis la capa, que farà fred» —o «farà net», segons la variant—. El «barret» és el núvol que s’enganxa al cim i que serveix de baròmetre per als pagesos de la vall de Torelló.

Fòssils, fagedes i cingleres: la natura de Bellmunt

Geològicament, Bellmunt és un fill de l’Eocè. La seva estructura és la d’un gran relleu tabular que ha estat erosionat per la xarxa fluvial del riu Ges.

• • Les «pedretes de la Mare de Déu»: una de les curiositats geològiques més fascinants són els nummulits. Es tracta de fòssils de petits organismes marins en forma de llentilla que abunden al camí de pujada. La tradició popular els anomenava «pedretes de la Mare de Déu», creient que eren boles de pa que la Verge havia convertit en pedra per alimentar els pobres o, segons altres versions, llàgrimes petrificades.

Mirador d’Osona: silenci, vent i llum de posta

Més enllà de les rutes més habituals, Bellmunt té un mapa emocional que només es descobreix amb la repetició de la visita.

• • L’experiència del silenci i el vent: Bellmunt és una muntanya de contrastos acústics. En dies de calma, el so de les campanes de les esglésies de la plana puja fins al cim amb una nitidesa corprenedora. En canvi, quan bufa la tramuntana, el santuari sembla un vaixell navegant enmig de la tempesta.
  • El vèrtex i la creu: Més enllà de l’edifici, cal caminar fins a l’extrem de la carena on es troba el vèrtex geodèsic. Des d’aquí, la sensació de verticalitat és total. És el millor punt per entendre per què se l’anomena «mirador d’Osona»: en un dia clar, la vista permet distingir bona part dels campanars de la comarca.
  • La llum de posta: Un petit secret per als amants de la fotografia i la contemplació és quedar-se a veure la posta de sol des de les escales del santuari. L’ombra de la serra de Bellmunt es projecta sobre la plana de Vic com una llança gegantina, mentre al fons, les muntanyes de Montserrat i el Pedraforca es retallen contra un cel encès.
  • La freqüentació pionera: Bellmunt va ser un dels primers cims de la zona freqüentats pel primer excursionisme científic i literari del segle XIX, i va esdevenir una parada habitual per als membres de l’Associació d’Excursions Catalana.

Fonts consultades:

• • Santuari de Bellmunt: història i tradició, monogràfics locals de Sant Pere de Torelló.
  • Obra poètica de Jacint Verdaguer (Edicions 62).